Un enfrentamiento tribal en Ecuador causa hasta 60 muertos

Kiromo Boya, dirigente de la Onhae, confirma que en un sector cercano a Lorocachi, al sur de Pastaza, miembros de un grupo Tagaeri del clan del guerrero Babe han sido asesinados brutalmente a manos de los indígenas de Tigüino. Ambos grupos indígenas forman parte de la etnia Huaorani. Según la CONAIE se contabilizan entre 52 y 60 muertos que fueron decapitados. Entre las víctimas hay hombres, mujeres y niños.

Miembros de la etnia Huaorani

La Policía cree que el jefe guerrero Omene Ima fue quien lideró el ataque contra los mercenarios, y añade: “Omene Ima fue visto exhibiendo la cabeza de un guerrero”. El presidente de la Organización de la Nacionalidad Huaorani de la Amazonia Ecuatoriana (ONHAE), Armando Boya, responsabiliza de los acontecimientos a las empresas madereras del sector, que tienen intereses en ampliar su área de intervención forestal en la reserva de los Tagaeri.

La comisión integrada por el gobernador, Antonio Ramírez Serrano, el fiscal, Gabriel Moratini del nido, y el jefe de la Policía de Pastaza, Vicente Asevedo Ruíz, no lograron ingresar ayer en helicóptero a la comunidad de la etnia Huaorani. Hoy se realizará un nuevo intento para determinar el número exacto de víctimas.

Es la primera vez que se da este tipo de enfrentamientos entre miembros de la misma nacionalidad y del mismo tronco antropológico. Años atrás, Antonio Labacca hizo aproximaciones amistosas en helicóptero durante varios meses. Pero cuando decidió bajar al poblado, fue asesinado a manos de los indígenas de Tigüino.

Según la AMWAE, “este suceso se debe al terrible impacto de las fábricas y de la explotación del hombre blanco en los territorios del pueblo Huoarani. Si no se para, vendrán más muertes”.

Crónica de un preestreno de cine

Osos en el parque de atracciones

El Cine Aribau acoge el preestreno de la película 

¿Para qué sirve un oso?

  

El Cine Aribau de Barcelona proyecta en preestreno la película ¿Para qué sirve un oso? dirigida por Tom Fernández y protagonizada por Gonzalo de Castro y Javier Cámara. Se trata de una comedia que intenta transmitir su pasión por la naturaleza y que pretende enseñar al público un amor por el mundo y todos los organismos que habitan en él, con especial debilidad por los osos pardos de los bosques de Asturias.

El clásico Cine Aribau se engalana para proyectar el preestreno de la película ¿Para qué sirve un oso?

Los invitados empiezan a llegar a las puertas del Cine Aribau de Barcelona. La calle Aribau divide estas antiguas instalaciones barcelonesas, dedicadas al séptimo arte, en dos: en los números 8 y 10 se encuentran las cuatro primeras salas y, justo enfrente, en el número 5, se halla la quinta sala de este cine, que pertenece al Grup Balaña.

Sala 5 del Cine Aribau

Aún faltan treinta minutos para la apertura de las puertas que dan acceso al hall y a la gran sala 5. Frente a la entrada, se puede vislumbrar entre la muchedumbre una pequeña mesa dónde, quince minutos antes de permitir la entrada de los asistentes, se sientan dos mujeres con una larga lista en la que figuran los nombres de los invitados al evento. En pocos instantes, se forma una larga hilera de personas que tarda poco en doblar la esquina de la calle Aribau con la calle Gran Via de les Corts Catalanes. Esta cola se divide en dos: las personas que tienen una invitación previa por parte de las productoras, los publicistas, organizadores del evento, etc., y los socios del club TR3SC, que tienen la ocasión de poder asistir a esta clase de eventos y cuentan con descuentos especiales.

El público asistente a este preestreno es de lo más variado, podemos encontrar jóvenes adolescentes, adultos y ancianos de ambos sexos. Incluso asistieron varias personalidades como Josep Escudé Pont, jefe del Departamento de Comunicación del Parlament de Catalunya, Jaume Roures, presidente de la productora Mediapro, Carme Figueras, Consejera del Consell Audiovisual de Catalunya y varios directivos y representantes de las empresas productoras de la película: Versátil Cinema y Alta Producciones. No hay una gran cantidad de niños, puesto que es un martes por la noche y el día que sigue es laborable.

Tom Fernández, Oona Chaplin
y Gonzalo de Castro

Al tratarse de la Ciudad Condal, sus habitantes tienden a desplazarse en moto debido a la gran cantidad de tránsito. Este hecho se hace evidente en la gran cantidad de cascos que se pueden atisbar entre el gentío que espera recibir su invitación o entrada. No hay ningún casco del mismo color que otro, unos tienen una coloración más viva y otros más apagada, pero la gran variedad de colorido junto a las luces parpadeantes de los rótulos del cine y la multitud que avanza alegremente en fila para llegar hasta las puertas del espectáculo, dan la sensación de estar en la cola para subir a una atracción y revivir un fantástico día de infancia en Disneyland que quizá nunca sucedió.

Avanzando por la hilera, se llega a la mesa donde las mujeres dan las invitaciones, y se procede al acceso al hall principal. Al acercarse a la puerta, unos hombres robustos piden las invitaciones y dirigen a los asistentes amablemente hacia el interior del vestíbulo, que está lleno de gente charlando, comprando palomitas y accediendo a la sala, que cuenta con 1147 asientos y se divide en dos espacios asemejados a los de un teatro, puesto que tiene una gran platea y, encima de ésta, un gallinero.

Gonzalo de Castro: “Con Tom, trabajar  es una alegría, hemos hecho la película con ganas, con gusto”

Una vez todos los espectadores han tomado asiento, se apaga gradualmente la luz y se encienden unos potentes focos que enfocan bajo la gran pantalla blanca, de momento oculta por un telón del mismo color. En ese momento aparece un miembro del Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) que presenta la película e invita al director y a dos actores del reparto a que se reúnan con él. Acto seguido, Tom Fernández, director del film, y Gonzalo de Castro y Oona Chaplin, miembros del reparto, descienden a través de un mar de butacas rojas hasta llegar a la parte delantera de la sala, donde se encuentra el presentador y, después de contar su experiencia en el rodaje, dan paso al film.

Se abre el telón y empieza la película. El público queda sorprendido con unos excelentes paisajes a vista de pájaro de la gélida Antártida, que siguen con una vista general de las montañas boscosas de Asturias. Prácticamente la totalidad de la película ha sido rodada en Asturias, puesto que tiene unos horizontes maravillosos que dan a la cinta un aire de cuento, mezclado con la lección que se quiere transmitir a los presentes de amor y respeto por la naturaleza.

Una comedia ecológica que transmite su amor por la naturaleza

Al finalizar la película, que ha hecho vivir a la audiencia un torrente de sensaciones por la variedad de géneros que abarca (comedia, romance, drama…), se encienden las luces y un mar de aplausos inunda la sala.

El preestreno de ¿Para qué sirve un oso? es un éxito y el director y los actores salen satisfechos de la sala y con buenas expectativas de futuro al igual que el público, que sigue sonriendo recordando escenas cómicas de la película. Y es que el cine es como un mundo de ensueño. Al acceder a la sala es como entrar a un lugar de posibilidades infinitas, de absurdos, de ilusiones, de sensibilidad, de fantasía. Uno va a ver arte, y el arte es de todo menos objetivo y racional.

Fotografía con Oona Chaplin

Fotografía con Gonzalo de Castro

Entrevista de personalitat a Lídia Heredia, presentadora de Banda Ampla de TV3

“No sóc de posar-me objectius, m’agrada viure el dia a dia”

Lídia Heredia és una badalonina de 40 anys, mare de dos fills i periodista de TV3. Va estudiar Ciències de la informació a la UAB, i actualment presenta el programa Banda Ampla de TV3. La Lídia s’ha convertit en un dels personatges més característics de TV3, coneguda sobretot per haver estat la presentadora dels Telenotícies i del programa Els Matins de TV3. És una dona que destaca per la seva simpatia, naturalitat i energia; una periodista que es defineix a si mateixa com a una persona que viu "aquí i ara". 

“Si ens centrem en un únic objectiu ens podem perdre moltes coses”

De jove ja volies ser periodista?

No, primer vaig voler ser veterinària, després psicòloga, després advocada i finalment periodista. Per tant va ser una decisió presa quan ja em tocava triar. La decisió d’encaminar-me cap al periodisme va venir una mica lligada al fet que quan estudiava segon de batxillerat vaig fer pràctiques a Ràdio Ciutat de Badalona quan tenia 18 anys. Quan les vaig acabar em van oferir quedar-m’hi i vaig començar a treballar abans d’iniciar la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Quan vas començar la carrera de periodisme, tenies clar en quin àmbit t’agradaria treballar?

No. Jo sabia que m’agradava comunicar-me i que tenia empatia amb la gent del meu voltant. No tenia cap objectiu marcat, com ser corresponsal de guerra o periodista esportiva. Crec que aquesta feina permet experimentar molt i fer moltes coses diferents i això és un avantatge que s’ha d’aprofitar. Personalment, penso que hem d’anar provant tot el que ens ofereixen i no centrar-nos només en un objectiu, perquè pel camí ens podem perdre moltes coses i al final no arribar a la nostra meta.

Durant la teva vida has tingut algun referent molt clar en aquest món?

La veritat és que sóc molt poc mitòmana, mai he tingut un model clau. El més important és treballar amb molta gent i agafar de cadascú el que et sembli més valuós.

Hi ha hagut algun moment en la teva vida en què te n’adonessis que el periodisme era la teva vocació?

1.Tu has treballat tant als matins com ara a les nits, quin horari prefereixes?

2.Compagines bé la vida laboral i la vida familiar?

3.Has treballat en diversos mitjans, premsa, ràdio i televisió, amb quin et sents més còmode i hi estàs millor?

4.Quina és la teva millor experiència a la televisió referent a programes? TN, La Marató, Els Matins, Banda Ampla?

5.Quin és el més estressant o el que aporta més feina?

6.N’hi ha algun que repetiries mil vegades i no te’n cansaries mai?

7.T’agradaria impulsar i encapçalar algun altre tipus de programa diferent?

8.Què se sent al presentar un programa tan significatiu i amb tan de rerefons com la Marató de TV3? (l’experiència)

9.Com a professional de la comunicació, què en penses de la prohibició de veure TV3 al País Valencià?

10.En el teu dia a dia has d’estar molt pendent del rellotge en el teu dia dia, en depens molt?

11.Pel que fa al programa Banda Ampla, és fàcil ser neutral i objectiva en un programa de debat i opinió?

12.Quins procediments es segueixen els instants d’abans i després d’un TN?

13.Quan això s’acabi, quins projectes de futur tens pensats?

14.T’han aturat algun cop pel carrer?

En el meu cas més que un fet puntual ha sigut l’ofici. Dedicar-t’hi, descobrir que explicar coses t’agrada i fer de vàlvula de transmissió entre el que passa i  la gent fa que te n’adonis de la importància de la teva feina i la seva funció social. El privilegi de ser testimoni d’excepció de coses tan diverses, que passen tant a prop, és un luxe i una de les coses que m’han fet veure que aquesta era la meva professió.

  

Has treballat tant de matins com a les nits. Quin horari prefereixes?

En aquest moment, amb una família, prefereixo treballar de dia. Tot i això no me’n penedeixo de cap treball, ja que de tots n’he après molt. La feina de periodista no et dóna la opció de tenir un horari de vuit a tres.

Treballar de nit significa que tu marques la pauta informativa del dia i apostes per un tema, i quan veus que aquest es desenvolupa durant la jornada, et sents molt orgullós. Per això és bonic l’horari de nit, però és més complicat personalment.

“Sóc molt cul inquiet, m’agrada molt canviar i a les feines  no duro més de tres anys”

Amb aquests horaris és fàcil compaginar bé la vida laboral i la vida familiar?

Ara que sóc mare l’horari em condiciona més. El de Banda Ampla em va bé, però com que també dirigeixo el programa tinc una important càrrega de responsabilitat i això fa  que tingui la feina al cap constantment. Puc anar a buscar als meus fills a l’escola però potser ells estan jugant en el parc i jo estic enganxada al telèfon. En general el periodisme és una feina que t’obliga a ser flexible.

Has treballat en ràdio, premsa i televisió. Quin dels tres mitjans t’agrada més?

Si hagués d’escollir entre els tres seria la ràdio, per la seva rapidesa, immediatesa i el caliu que els altres mitjans no tenen. Com que els meus primers anys en el món del periodisme van ser a la ràdio, la tinc molt idealitzada. La televisió té una parafernàlia que fa que tot sigui més complicat, en canvi a la ràdio tot és més senzill. No em considero una periodista de premsa perquè és el que he tocat menys.

Esperes tornar a la ràdio?

No sóc de posar-me objectius. En els últims anys he tingut ofertes per treballar a la ràdio tot combinant-ho amb la televisió però no m’agrada sobrecarregar-me de feina. Si fes les dues coses a la vegada, potser no faria res bé. Prefereixo dedicar-me al 100% al Banda Ampla. Tot i això no ho descarto, perquè sóc un cul inquiet, m’agrada molt canviar i a les feines no duro més de tres anys.

  

“Per a mi, el Banda Ampla és com un fillet”

Has pensat en dedicar-te a la docència?

He fet alguna xerrada a diferents universitats per explicar la meva experiència com a periodista. Trobo que és bastant gratificant, però no he pensat mai en dedicar-m’hi. Potser sí que estaria bé.

Quina és la teva millor experiència a la televisió referent a programes?

El Banda Ampla és el programa amb el qual pateixo més, però també és amb el que més gaudeixo perquè el presento i el dirigeixo. Per a mi és com un fillet. Potser tornar a presentar un Telenotícies no seria la meva primera opció, ja que és una feina molt enquadrada i predeterminada. Ara bé, aprens moltíssim.

Els Matins és un programa de cinc hores en directe que t’obliga a estar amb els cinc sentits tota l’estona, i quan has fet això tens la sensació que ja pots fer el que sigui. Tot i això, a qualsevol feina que fas li pots treure molt rendiment, el més important és posar-li aquell plus d’afecte i de curiositat que fa que tot surti millor.

T’agradaria impulsar i encapçalar algun altre tipus de programa diferent?

Ara mateix no, estic molt contenta i molt focalitzada en el que faig. Penso poc en el futur. Però tinc una assignatura pendent, anar a l’estranger i treballar en una corresponsalia, ja que són etapes en les quals estàs sol i t’has de buscar la vida. Ara bé, no sé si hi sóc a temps, però tampoc ho descarto.

Lídia Heredia

Què se sent al presentar un programa tan significatiu i amb tan rerefons com la Marató de TV3?

És una experiència humana molt enriquidora en la qual aprens molt. Tot i les quinze hores de programa, no se’t fa gens llarg. El més bonic és conèixer els malalts que vindran al plató. El fet de veure que un país es volca en un programa com aquest és molt gratificant.

T’és difícil ser objectiva en un programa de debat i opinió com Banda Ampla?

Una de les coses que he après en aquest programa és que plantejar debats no és fàcil perquè tots tenim la nostra manera de pensar. Penso que per  plantejar un tema hem de penjar la jaqueta de la nostra vida fora, perquè sinó faríem un debat per acabar donant-nos la raó a nosaltres mateixos, i aquesta no és la nostra finalitat. Ser objectiu és una de les dificultats que té aquesta feina però com a periodistes estem obligats a fer aquest esforç.

Recordem quan presentaves el Telenotícies. Què comentàveu entre vosaltres abans de finalitzar?

Podien ser mil coses: fer teatre, comentar alguna anècdota, rebaixar tensions... Potser els vídeos no havien entrat quan tocava i en el moment d’acabar comentaves: “Ostres, això avui no ens ha quedat bé!” o al revés “Que xulo que era aquell vídeo!”. Quan acabem l’informatiu es fa una xerrada de deu minuts amb la resta de l’equip tot comentant les incidències del dia.

Ens ha sorprès que no portis rellotge. Amb l’agenda tan ajustada que tens, no el necessites?

Tot i que a la meva feina depenc molt de l’hora no acostumo a dur a rellotge. Si necessito mirar l’hora en tinc prou amb el mòbil. Però he de confessar que sempre arribo bastant tard a tot arreu, pot ser és per això.

Tens temps per a veure la televisió?

Sí, però molt poc, no sóc una gran consumidora de televisió. Només miro coses que m’interessen per a la feina i els Telenotícies, també per defecte professional i perquè hi he treballat. Abans mirava el Polònia però ara no puc perquè em coincideix amb dia de programa. No sóc gaire fanàtica de sèries, que és el que ara està de moda. Tot i això em vaig enganxar a Danys i perjudicis, però l’he deixat de seguir, perquè quan m’assec al sofà estic morta i també he d’estar per la família. La televisió m’encanta i no la demonitzo gens, crec que és un espectacle que dins d’uns marges ha de servir per distreure. Demanar-li que ens arregli tots els mals em sembla injust.

Com a professional de la comunicació, què en penses de la prohibició de veure TV3 al País Valencià?

Crec que és un problema clarament polític i que l’han de resoldre ells, però també de reciprocitat, és a dir, si nosaltres podem veure TeleMadrid aquí, no entenc per què no hem de poder veure Canal 9 i ells TV3. Però bé, com a professional de la comunicació tot el que sigui censurar informacions no m’agrada.

Has sortit diverses vegades a l’APM. Què sents quan t’hi veus?

M’encanta! Ara no m’hi veig gaire. Al Banda Ampla surten més els personatges del públic que no pas jo. Però abans, quan presentava Els Matins, els donàvem més joc: durant cinc hores de directe pots cometre molts errors.

L’APM és una arma de doble tall: no ens agrada mirar la televisió escombraries però en canvi ens encanta veure-la a l’APM. Amb els programes de zàping, si un dia fas una pífia pots quedar immortalitzat per sempre i és injust. Però a mi no em molesta, al contrari, sé riure de mi mateixa.

T’han aturat alguna vegada pel carrer?

Sí, tot i que passo bastant desapercebuda. Mai he tingut una mala experiència ni angoixa, puc anar pel carrer perfectament. Sovint em diuen que semblo una nena i que a la televisió surto més maca, però és afectuós (riures). Si em reconeixen, és per la veu, perquè físicament canvio bastant.

Grup: 31, Secció: cultura, Entrevista: Lídia Heredia

 TEST DE PERSONALITAT

Com et definiries en 3 paraules?

Adaptable,  poc perfeccionista i amb sentit de l’humor.

El millor lloc per a fer una escapada?

La muntanya, el Ripollès en particular.

Quin llibre estàs llegint actualment?

Estic llegint Massa felicitat, d’Alice Munro i Res a témer de Julian Barnes.

Una pel·lícula que no et cansaries de veure?

¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú, de Stanley Kubrick

A nivell personal, el dia més feliç de la teva vida?

Aquí seré tradicional, el naixement dels meus dos fills.

Tens alguna mania abans de començar el programa?

No tinc cap mania però sí que segueixo algunes rutines. Abans de començar bec aigua i vaig al lavabo. És molt poc glamurós però és així.

Un lema?

Aquí i ara:  ni martiritzar-te pel que ha passat ni  fer molts plans de futur. Sóc de posar-me poques metes perquè si no hi arribes, la frustració és tremenda.

Amb quin plat et podrien conquistar?

Amb molts, m’encanta menjar. Per l’estómac em poden conquistar amb el que sigui.

Ets més casolana o de sortir fora de casa?

Les dues coses, no renuncio a res.

Una cançó que et defineixi?

Heroes de David Bowie. Però en podria dir mil.

L’últim concert al qual has anat?

Vaig anar a veure Els Amics de les Arts, a Badalona.

Què fas per desfogar-te?

Ballar. Per mi una bona manera de desfogar-se és una nit de marxa a la pista de ball.

Sense quin element no surts de casa?

Normalment porto una bossa de palitos per si de cas per a mi o per als meus nens.

Ets més de cuina innovadora o tradicional?

Crec que no cal renunciar a res. M’agrada tant menjar-me uns bons canelons casolans com anar a provar coses noves.

Si haguessis de fer de corresponsal, a on t’agradaria anar?

No he tingut mai esperit de guerra, però si hagués d’anar algun lloc triaria algun lloc del primer món. Tot i així, no sé si me n'aniria. 

Entrevista informativa

José Manuel Pérez Rodríguez, técnico municipal de medio ambiente

El Ayuntamiento de Montornés del Vallés aprueba un plan para reducir el 20% de las emisiones de CO₂ hasta 2020

“La Diputación de Barcelona ha dado soporte económico a Montornés y a otras poblaciones implicadas en el tema”

“El objetivo es cumplirlo ya que ningún ayuntamiento se plantea empezar una propuesta que no va a cumplir”

José Manuel Pérez Rodríguez es el técnico municipal de medio ambiente del Ayuntamiento de Montornés del Vallés desde 2002. Él ha sido el coordinador, el encargado de conseguir y facilitar los datos necesarios para la elaboración del plan medioambiental que compromete al municipio a reducir el 20% de las emisiones de CO₂ hasta 2020. El proyecto se aprobó el pasado 3 de marzo de forma unánime por todos los partidos políticos en un pleno ordinario.

Pregunta: ¿Cuales son los objetivos del plan?

Respuesta: Reducir antes del año 2020 las emisiones de CO₂ a la atmosfera en un 20%, ese sería el objetivo junto con el ahorro energético. Evidentemente, tu ahorras energía y emites menos CO₂, van aparejadas las dos cosas.

Pregunta: ¿Qué medidas se adoptarán para conseguir los objetivos?

Respuesta: Las medidas son tan numerosas que no te lo puedo resumir en dos frases. Hay medidas de todo tipo: dentro de los edificios, en cuanto a los puntos de luz, en cuanto a horarios,  a la flota municipal de vehículos, al alumbrado público, etc. 

Pregunta: ¿De qué manera repercutirán las medidas en la ciudadanía, la industria, los comercios… o sólo es a nivel público?

Respuesta: Afecta a lo que es municipal, qué medidas puede tomar el ayuntamiento para disminuir sus emisiones como entidad. Después hay otra serie de medidas aconsejadas hacia la población, pero que son medidas divulgativas, de concienciación, de cosas que se pueden hacer a nivel empresa, a nivel particular, para disminuir también estas emisiones, pero claro, ahí no podemos actuar de una manera directa.

Pregunta: ¿Quién propuso el plan?

Respuesta: El plan lo propuso la Unión Europea, la Comisión Europea concretamente, y fue una iniciativa que surgió de allí y que se fue trasladando localmente por todos los municipios que se fueron adhiriendo al plan. Se llama Pacto de Alcaldes, en inglés es Covenant of Mayors.

Pregunta: ¿Qué empresas o instituciones han participado en la elaboración del plan?

Respuesta: En la recogida de datos he tenido que mover prácticamente a todo el mundo, no solamente dentro del ayuntamiento sino que también de la Diputación, del Consorci de Residus, del Consorci del Besós… Todos podían aportarme datos que fueran importantes para la elaboración de este documento. De la elaboración se ha encargado una consultoría contratada directamente por la Diputación de Barcelona, que ha dado soporte económico a Montornés y a otras poblaciones implicadas en el tema, puesto que los ayuntamientos no podían asumir directamente el coste.

Pregunta: ¿En la elaboración del plan, te has encontrado con algunas dificultades de tipo financieras o personales?

Respuesta: En la elaboración no porque la Diputación de Barcelona tenía la capacidad financiera para pagar a la consultora. En lo que podría haber dificultades financieras sería en las inversiones a realizar para ir poniendo al día todo lo necesario para ahorrar energía y dejar de emitir CO2. Estamos buscando fórmulas alternativas que no pasen por una inversión directa. Se barajan posibilidades como las empresas ESE  que se dedican a ofrecer contratos de resultado, no de servicios. Un contrato de resultados de consumos, eficiencia y cumplimientos normativos. Ya no se trata de que la empresa mantenga el alumbrado público, y que cuando hay que hacer una inversión la tengas que poner tú, sino que se trata de hacer un contrato en el cual se tenga en cuenta todas las inversiones que se tengan que realizar y todas estas inversiones quedan incluidas en una especie de tarifa plana a lo largo de una serie de años en los que quedan cubiertas.

Pregunta: ¿Y el ayuntamiento de Montornés había tomado medidas para reducir el CO2 o para reducir el consumo de energía?

Respuesta: Sí que se habían utilizado medidas de este tipo donde la visión siempre ha sido la misma: ahorrar energía y disminuir emisiones de CO2. Hace tiempo se instauró un sistema de información energética municipal en el cual se recogían absolutamente todos los datos de consumo de todas las pólizas de gas y electricidad que tienen todas las instalaciones, edificios, alumbrado público… Pero también para ver cómo varia este consumo durante el tiempo. Se realizan auditorías energéticas que analizan las instalaciones de los edificios, cuánto consumen, qué puntos de luz, qué tipo de potencia y qué tipo de contrato tienen. En fin, lo analizan todo y proponen mejoras para ese edificio o instalación.

Pregunta: ¿Qué sucedería si en 2020 no se cumplieran las expectativas de la propuesta, habría algún tipo de sanción?

Respuesta: No, no... El objetivo es cumplirlo ya que ningún ayuntamiento se plantea empezar una propuesta que no va a cumplir. El Pacto de Alcaldes, al no ser una iniciativa municipal sino que es a nivel de toda Europa, si hay algún ayuntamiento que no cumple los deberes que tiene que hacer, te echan fuera. No es una multa, quedarías fuera del Pacto de Alcaldes por no cumplir lo pactado.

Xerrada de Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial de La Vanguardia a Tunis

Universitat Autònoma de Barcelona

El poder de les xarxes socials en la revolució tunisiana

Xavier Mas de Xaxàs ofereix una xerrada sobre el conflicte a Tunis durant la seva feina com a enviat especial de la Vanguardia

Xavier Mas de Xaxàs, periodista i llicenciat en Història Contemporània, ha dut a terme una xerrada sobre la seva corresponsalia durant el conflicte tunisià remarcant la importància que les xarxes socials han tingut en aquesta revolució. El cronista de la Vanguardia, ha ofert una sessió plena d’anècdotes i situacions inversemblants davant els seus alumnes de Periodisme de la UAB.

“Internet ha estat una peça clau en aquesta revolució”. Així ho va afirmar Mas de Xaxàs a la conferència del passat dilluns 24 de gener a Ciències de la Comunicació de l’Autònoma. El periodista va donar a conèixer el començament del conflicte que es va dur a terme en les xarxes socials d’Internet. A partir del  passat 5 de gener, quan Mohamed Bouazizi,  llicenciat en informàtica, es va suïcidar, convertint-se així en la primera víctima del tracte injust de la dictadura cap al seu poble, i  es va prohibir la lliure associació de la premsa independent  i de la oposició,  la població havia de comunicar-se per Internet.

D’aquesta manera, els tunisians, que gràcies a l’Estat havien tingut una bona educació, es van començar a associar i agrupar al Facebook. Feien vídeos de les injustícies i del que estava passant al carrer i ho comentaven donant les seves idees i opinions. Mentrestant, l’Estat, que ho censurava tot, va deixar aquesta xarxa social, ja que la família reial també l’utilitzava. Així, amb un telèfon mòbil i connexió a Internet, es va poder dur a terme una revolució que va aconseguir acabar amb el dictador Ben Ali.

Mas de Xaxàs, enviat per la Vanguardia el passat 12 de gener a Tunísia, es va allotjar a l’Hotel Àfrica, que es situa a l’avinguda Habib Bourguiba (una de les més transcorregudes de la ciutat) a poca distància del Ministeri de l’Interior. Des d’allà va poder presenciar de primera mà les manifestacions i els conflictes que es van dur a terme davant aquest edifici emblemàtic. A banda de passar-se entre tres i quatre hores diàries redactant les notícies que posteriorment enviaria a la redacció, mentre estava al carrer en una protesta, fent una entrevista o simplement parlant amb opositors al règim, enviava missatges via Twitter per informar a la redacció i perquè li servissin a ell mateix a l’hora de fer l’article. D’aquesta manera va afirmar que “els ‘twitazos’ han estat de gran ajuda per no perdre informació i tenir una bona notícia complerta”. A més, gràcies als seus “tweets” amb fotografies o vídeos, va oferir al lector una informació més àgil que qualsevol teletip d’agència. Així, un cop més es fa evident la importància de les xarxes socials per comunicar el que està passant en els llocs de conflicte.

L’enviat especial a Tunis per la Vanguardia, va assegurar que la redacció del diari és importantíssima en el procés de difusió d’informació, ja que “és qui fa que la teva notícia,crònica o reportatge tingui valor i sigui important”. El periodista i reporter de la secció internacional de la Vanguardia i docent de la UAB , Plàcid Garcia-Planas, va ser qui va canalitzar les cròniques diàries de Mas de Xaxàs i va assegurar que la feina del corresponsal “és primordial per fer saber que pertot arreu del món hi ha conflictes i problemes que s’han de noticiar i investigar”. 

Acompanyant a Mas de Xaxàs i Garcia-Planas,la periodista i enviada especial a Brussel·les durant nou anys, i companya dels citats en la docència de Periodisme, Teresa Carreras, va destacar  l’autenticitat del periodista plural i la satisfacció de ser llegit, vist i escoltat pel públic.

“A pesar del cansament, un no s’ha de deixar portar pel desànim si no s’aconsegueix el que t’havies plantejat i, en definitiva, intentar no defallir a pesar de la duresa de l’ofici”.

Conferència sobre el periodisme d'investigació a l'Autònoma

Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB)

Jaume Reixach: “Cap tipus de periodisme s’iguala al d’investigació”

“Amposta, el pacte no escrit” guanya el premi Sabueso con método

Pepe Rodríguez, doctor en psicologia i professor de l’assignatura de periodisme d’investigació a la UAB, i Jaume Reixach, fundador i director de la revista “El triangle”, van assistir a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma per dur a terme una conferència sobre aquesta vessant del periodisme. D’altra banda, l’acte també va comptar amb l’entrega del premi Sabueso con método al millor treball d’investigació realitzat per alumnes de l’esmentada assignatura.

“El periodisme d’investigació, més que un gènere, és una forma de treballar” així ho va afirmar Pepe Rodríguez a la conferència del passat dilluns 17 de gener a Ciències de la Comunicació de l’Autònoma. Al llarg de l’acte, els dos experts en aquests tipus de periodisme, juntament amb Antonio Baquero, corresponsal al Marroc d’El Periódico, i Elisenda Villena, criminòloga, detectiu privada i directora de seguretat de Método-3, van explicar les bases que un bon periodista d’investigació ha de tenir, així com les característiques del treball com a investigador. L’acte es va concloure amb l’entrega del guardó Sabueso con método, creat per Pepe Rodríguez, que va premiar el millor treball d’investigació d’entre els alumnes de la seva assignatura, que es duu a terme al quart any de la carrera de periodisme. Aquest any, les guanyadores del premi Sabueso con método van ser Noemí Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo pel treball “Amposta, el pacte no escrit”, les quals van rebre un trofeu de mans d’Elisenda Villena.

Pepe Rodríguez va explicar detalladament el procés que ha de seguir un periodista d’investigació al començar la seva feina, una de les més perilloses i arriscades de la professió en la que, com va dir: “es comença a treballar en base a un rumor o pista, desvelant petits misteris per arribar a la veritat més oculta”. En aquest procés, “s’ha de ser valent”, deia el doctor, “ja que sempre hi haurà algú que intenti amagar els secrets que el periodista vol fer sortir a la llum i s’ha d’estar disposat a preguntar a un gran nombre de persones i a rebre moltes negatives a col·laborar en la investigació”. És per això que Pepe Rodríguez va premiar el millor treball de la seva assignatura, ja que “és una feina molt difícil que té un procés molt laboriós, amb unes rutines metodològiques que es repeteixen constantment”, va afirmar.

Durant la conferència, Pepe Rodríguez, junt amb Jaume Reixach, van donar la seva opinió sobre aquesta part poc reconeguda dins la professió, la de periodista d’investigació. Tots dos tenen una visió d’aquesta variant del periodisme molt unificada. El fundador i director d’El Triangle afirmava que “el periodisme és una vocació per ajudar a canviar les coses” i que “no hi ha altre periodisme que el compromès, el d’acció”. Així, alternant opinions i explicacions, Jaume va donar a conèixer algunes de les seves anècdotes durant els anys en que havia treballat en aquest ofici.

Apunt d’arribar al número mil, la revista El Triangle, en els seus orígens, va començar amb tres periodistes i ha anat creixent fins arribar als quinze, dels quals la major part està en diferents parts del món com a corresponsals. Jaume Reixach va crear la seva pròpia revista ja que, com va dir, “crec que els mitjans de comunicació estableixen una línia informativa molt tancada sobre la qual s’ha de treballar”, i va remarcar que “com a periodista, és més important la llibertat que no pas els diners al compte corrent, la nostra professió és meravellosa si es pot exercir en llibertat”. Elisenda Villena va explicar que la principal diferència entre el periodisme d’investigació i la feina d’un detectiu privat és que el periodista pot escollir lliurement el tema sobre el qual vol investigar, mentre que a un detectiu se li ve donat l’objectiu sobre el qual fer la recerca de mans d’un privat. Per això Jaume va animar a fer un canvi dient que “hem de combatre la censura i s’ha de fer des de baix, perquè nosaltres no som detectius privats i mentre hi segueixi havent periodistes que segueixin els seus ideals, la guerra no s’haurà acabat, i possiblement podrem guanyar-la, el periodisme és l’enemic de la censura, i no hi ha periodisme sense crítica i enfrontament amb el poder”. Així doncs, va crear una publicació en la qual, com va explicar, “tant sols hi treballen periodistes que se la juguen i que volen fer una informació diferent, arriscada i compromesa”.

La seva visió respecte els mitjans de comunicació espanyols és molt negativa, ja que creu que tot es tracta a nivell empresarial, econòmic i polític, és a dir que no hi ha llibertat i que existeix un nucli d’interessos. Com va remarcar en diverses ocasions, “qui paga, mana, i la resta obeeixen”, raó de pes, segons ell, per la qual va muntar el seu propi negoci.

Al llarg de la conferència, també va donar a conèixer una visió molt romàntica de la professió, va dir que “el fi dels periodistes és sentir la seva feina, vibrar amb la multitud quan van a cobrir una manifestació, connectar amb la gent en els moments de patiment i no pensar en cobrar, sinó en gaudir de poder treballar en aquest àmbit”. També va informar sobre la situació actual dels 400 periodistes que hi ha empresonats arreu del món, i sobre els 56 que han mort assassinats al llarg del 2010 que, com va dir, “van pagar la vida amb la seva feina”.